Vull somiar el demà. València, realitat sonora.

Com a paradigma musical, València no té paral·lelisme en cap altre ecosistema social. Històricament, des de les Bandes de Música i els seus contorns, s’ha conformat un teixit que transcendeix allò purament musical fins a aconseguir cotes inusitades des del punt de vista psico-socio-econòmic. Encara que amb manques i poc múscul associatiu i corporatiu, també les orquestres i cors segueixen massa ancorats a un estigma amateur del qual és difícil -per mandra o manca intel·lectual- emergir i redimir-se com caldria esperar d’un mapa musical que va més enllà del territori.

València, com a etiqueta global d’una comunitat vertebrada culturalment sobre un entusiasta i necessari amateurisme, precisa d’una revolució del pensament que se situï al nivell europeu de la formació, producció i interpretació. Hem set exportadors massius de talent musical però hem perdut el monopoli com a propiciadors quasi únics de músics excel·lents, tant en la resta de l’estat com a Europa. Tanmateix, aquest talent no ha cristal·litzat equilibradament a la nostra terra més enllà de les realitats musicals beneïdes per les institucions. Es requereix un profund canvi sobre les capes del pensament crític per a mesurar-nos d’una vegada per sempre amb les estructures culturals transpirinenques.

Les esmentades institucions tenen també la responsabilitat de diversificar mitjançant programacions alternatives i obrint el ventall a les múltiples opcions que València ofereix. Els bàndols tan arrelats històricament no poden ser en el segle XXI el model operatiu de la música d’evolució clàssica. Dins d’aquest magma sonor, la música antiga ha set un dels eixos sobre els quals s’ha construït la identitat musical de València. Han estat i són nombrosos els grups, tant vocals com instrumentals, els que han nodrit l’esfera valenciana amb la música anterior al 1800 malgrat una escassa tradició que, encara sort, ha set compensada amb una gran devoció.

València, com a etiqueta global d’una comunitat vertebrada culturalment sobre un entusiasta i necessari amateurisme, precisa d’una revolució del pensament que se situï al nivell europeu de la formació, producció i interpretació.

És per això que s’ha enfortit la necessitat empírica i l’acostament més serè i selectiu per al cultiu d’una música excelsa que -en estar absolutament fora de l’àmbit acadèmic- quedava relegada a la marginalitat de l’ocurrència. Cal, per tant, una reflexió profunda sobre el nostre bagatge per a entendre cap a on anem i projectar el futur des d’un present molt més conscient, allunyat del pensament únic i limitant. La música antiga -potser- és un far que ens il·lumina des del passat.

Avui gaudim a València d’una realitat de la música antiga absolutamente competitiva (en termes de lloança) amb els millors intèrprets nacionals i

internacionals. No obstant això, el valor no està compartit (en termes de justícia) ni exposat en la seva adequada mesura. Aquest salt ha set, molt afortunadament, més qualitatiu que quantitatiu, malgrat que continua havent-hi una preferència institucional a l’hora d’emfatitzar el producte musical propi. Aquesta millora, gràcies al treball de grups en les darreres dues dècades, ha suposat l’emancipació i el desenvolupament de l’estil sobre una postura obsoleta mantinguda pels qui es van erigir com a guardians del saber per falta de opinions contrastades. Ben cert és que el historicisme va arribar -com tantes altres coses- una mica tard respecte a la resta de la perifèria europea, el que va fer que no poques interpretacions estiguessin basades molt noblement sota paràmetres intuïtius més que racionals.

Cal, per tant, una reflexió profunda sobre el nostre bagatge per a entendre cap a on anem i projectar el futur des d’un present molt més conscient, allunyat del pensament únic i limitant. La música antiga -potser- és un far que ens il·lumina des del passat.

El nivell ha estat superat i podem comptar amb nombroses cantants, instrumentistes de música antiga, investigadors… que estan brillant amb llum pròpia, criteri interpretatiu, fons tècnic i coneixement històric. A més, el gresol s’ha estès a poder tenir, a la fi, veus representatives dels períodes històrics musicals, des del renaixement fins a l’avantguarda, passant pel romanticisme wagnerià. El món de la veu a València ha experimentat un canvi notable i meravellós derivat del bon fer pedagògic en aquesta àrea del coneixement musical, deixant un virtuós llegat de joves promeses.

Centrant-nos en l’espectre de la música antiga cal destacar noms com ara la traversista Marisa Esparza d’Estil Concertant, la clavecinista Marian Rosa Montagut d’Harmonia del Parnàs, el flautista de bec David Antich de Mediterrània Consort, el director Josep Ramon Gil-Tàrrega de Victoria Musicae, el musicòleg Joan B. Boïls de La Dispersione, les cantants Adriana Mayer, Èlia Casanova, Natàlia Perelló o Aurora Peña -per exemple- que, tots plegats, han creat un univers sonor capaç de traçar una senda enfocada en el rigor, il·luminant a les propostes més recents representades per José Duce d’Amystis o Francesc Valldecabres i Pilar Moral de Música Trobada per citar només alguns noms que, sens dubte, sumen per a engrandir el futur sonor valencià.

Però com s’ha dit, hi ha una responsabilitat per a evitar tota sospita d’identificació o de preferència institucional, atès que un grup com Capella de Ministrels copa d’una manera poc dissimulada l’espai d’aquest estil de música sense que hagi de deduir-se necessàriament d’aquesta afirmació un judici de valor sobre el grup sinó- més aviat- una necessària i nutritiva reflexió sobre l’evidència.

Les institucions públiques haurien de millorar el seu tacte a l’hora de programar d’una manera diversa, almenys, dotant d’oportunitats en igualtat de condicions als grups. La bona voluntat no ha de confondre’s amb la ingenuïtat ja que, no és precís matisar, se sobreentén el marc referencial en el qual ens trobem: un lliure comerç i un moviment del capital que delecta -o així hagués de ser- al més competitiu en termes de qualitat. Aquesta qualitat, emperò, si no és contrastada, l’avantatge és desigual i, per tant, cau en el desencantament de la ingerència -per activa o per passiva- de l’administració corresponent.

Els músics en general ens hem acomodat (l’autocrítica és sempre molt saludable) en un rol passiu com a propiciadors d’entorns musicals. És just dir que cada vegada menys, encara que es degui a una acceleració dels processos necessàriament mutants del present. La iniciativa privada cobra un sentit menys residual com a fuita a la escassa o -dit amb cortesia- fràgil gestió pública.

Nogensmenys, queda remarcar un factor clau en l’engranatge artístic de València i aquest no és un altre que el del valor del públic, essencial per a entendre el conflicte. Sense públic no hi ha drama i sense drama no hi ha art. A qui pertany el públic? De fet, pertany a algú? Més enllà de les filies i les fòbies, no serà el públic el que determinarà d’una forma lloable el barem que mesura la pulsió artística?

Els músics en general ens hem acomodat (l’autocrítica és sempre molt saludable) en un rol passiu com a propiciadors d’entorns musicals.

Serà el públic qui arbitri davant la impossibilitat d’un veritable corporativisme entre els músics valencians? I, quant temps més concedirem com a vigent l’ideari identitari dels músics? Ens anem donant compte que hem fet massa tros d’un camí, potser, equivocat quant a la responsabilitat que ens toca? Té sentit la queixa si no va acompanyada d’acció productiva?

La gran paradoxa és que els músics com a éssers sonors estiguem alineats amb el silenci quan de verificar el que ens oprimeix es tracta. Dit amb la certesa i bellesa de les paraules del poeta: vull somiar el demà / sense la nosa ni el pes d’un vent caduc / que entela els ulls i els lleva força i delit per lluitar.

Juan F. Ballesteros
músic i escriptor
publicat al Levante el 13 de novembre de 2020
enllaç

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *