De què parlem quan parlem de cultura?

Cultura potser sigui un mot extrany i estrambòtic. Mai se sap molt bé què al·ludeix el terme. El diccionari diu que és el conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. En un nivell més genèric, conreu dels coneixements i les facultats de l’home i des de la perspectiva sociològica, conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. Aquesta darrera accepció limita amb el pensament col·lectiu i, per això, potser determina el que s’entén per cultura com a element desproveït de catarsi.

S’ha tractat des dels sectors mediàtics de banalitzar la cultura donant-li un caire vinculat a l’oci allunyant-la així de qualsevol conat de valor transformador de la història i, per tant, de la societat? Han estat diligents les institucions públiques a l’hora de vetllar per aquesta diferenciació? Subjeu una infantilització de la societat descartant la cultura que no es basa exclusivament en la vessant lúdica? Quin és valor real que la cultura té per als nostres governants, la ciutadania i, fins i tot, els artistes? Pot haver passat que el confort ens hagi conquistat i que les rutines -per encisadores que hi siguin- s’han quedat ressagades davant estímuls més eloqüents.

Sovint assenyalem de manera incisiva als legisladors perquè solucionin els problemes de la cultura, com si tots ells tinguessin coneixement sobre ella. Altres vegades, reclamem certa coherència en la gestió però no tenint en compte que cap segment de l’arc polític fa cap al·lusió a la cultura ni en precampanya, campanya i posterior exercici públic de la política. No sembla que sigui útil seguir entossudits en què ens salvin. Potser, també el món de la cultura deu realitzar, majors esforços a la producció que a la queixa.

Sigui com sigui, la cultura no pertany més que al públic del qual els artistes, encara que són molts els que no acudeixen a esdeveniments aliens, formem part. El públic que, malgrat la seua substància eidètica, representa una posició privada de l’ésser, lliure com a individu ajustat a les normes socials però propietari de la seva identitat. És per això que el fracàs dels estaments públics han fet que emergeixin com a solució necessària iniciatives privades tant en l’àmbit de la formació com de la creació artística que puguin nodrir i solucionar les incapacitats de les institucions, salvo -és clar- tan honroses com escasses excepcions.

La vida com a procés ens porta a transitar les experiències de manera interrelacionada. Res ocorre sense una connexió entre el moment passat i futur, dit d’una manera més frugal, tota conseqüència neix d’una causa. Per tant, en quins termes queda el repartiment de responsabilitats? En el món de la cultura, precisament per divers, es confonen les prioritats en emmagatzemar-les en el mateix lloc, sent que cada sector conté en les seues febleses la fórmula del seu propi enfortiment. Mentre busquem responsables el problema creix. No obstant això, és absolutament imprescindible entendre com a consecució d’objectius l’opció on tots guanyen (win win).

No sembla que sigui útil seguir entossudits en què ens salvin. Potser, també el món de la cultura deu realitzar, majors esforços a la producció que a la queixa.

D’alguna manera, la tendència natural del cervell rèptil de l’ésser humà ens porta a la celebració de la precipitació, a l’exaltació del primer impacte, a la santificació dels ítems recurrents. Amb un sentit més poètic, intentant representar un paper que uns altres van triar per a nosaltres. Sota aquest afany de visibilitat neix la necessitat dels premis que, sabut és, tenen el valor de l’esforç en paral·lel (en la vessant ètica) i del triomf del nepotisme (en la vessant patètica).

Els Premis Carles Santos, per citar sols un exemple pròxim representen un interessant esguard al compromís amb la transparència. Carles Santos, músic i creador iconoclasta, artista total i d’altres extraordinàries i absolutament justes lloes, va ser davant de tot un home sense necessitat d’ajustos en el complicat joc de filies i fòbies. Lliure, en definitiva, com correspon al vertader artista.

Li recordo assegut al piano, tocant un fragment de Brahms o Händel o Chopin de manera impecable per a acabar dient “aquest tío era un geni, però no m’agrada”. Carles Santos coneixia, dominava i -per tant- tenia un criteri de valoració pur, deixant en segon lloc -com correspon a un gran home- el seu propi gust personal. A qui li importa el que ens hi agrada? Aquesta capacitat de conèixer i admetre la qualitat per sobre del gust personal que tant honrava a Carles Santos, és totalment aliena a l’entitat que ara premia amb el seu nom.

Tot i que els Premis Carles Santos presenten un cresol quasi màgic d’opcions artístiques residents i resilients en la nostra “Comoditat” Valenciana, pot ser siga inquietant no conéixer el jurat conformat ni abans ni després del lliurament, sobretot tractant-se d’una convocatòria amb arrel institucional. Abans que algú afile la seua espasa, deixo escrita la meua valoració (si a algú li interessa) absolutament positiva dels premiats i nominats.

Aquesta capacitat de conèixer i admetre la qualitat per sobre del gust personal que tant honrava a Carles Santos, és totalment aliena a l’entitat que ara premia amb el seu nom.

Els canvis de fase institucional són sempre estimulants. A València, esperats com a aigua de maig per regar l’extraordinari germen local però plantat en terreny erm. Però la realitat és que va haver-hi més expectativa que realitat, més intrusisme que professionalització, més banalització, al cap i a la fi, que cultura.

L’Institut Valencià de la Cultura, abans Institut Valencià de la Música no ha abastat major valor canviant unes sigles més concretes per altres més àmplies sinó que – resumiré perquè no voldria perdre massa temps i energia- han contribuït a confondre i tergiversar el veritable valor de la cultura en front d’un magma cultural tan ampli que es dissol en la seua pròpia definició.

Aquest còctel on tot ha de cohabitar no és just amb el que hagués d’entendre’s com a cultura (no perquè jo ho dic) per a no convertir en un calaix desastre l’espai on amb el mateix valor caben manifestacions lúdiques i d’oci buit amb el fonament intrínsec de l’art i la cultura. Diran (ja ho han dit) que el plantejament és elitista i que els que provenim de l’espectre de la música clàssica (el terme està obsolet) com a idea ens proclamem marmessors de la veritat artística. No sols l’argument és arbitrari i carregat de llocs comuns transitats d’ignorància sinó, la qual cosa és pitjor, fal·laç venint de les institucions públiques.

Els canvis de fase institucional són sempre estimulants. A València, esperats com a aigua de maig per regar l’extraordinari germen local però plantat en terreny erm. Però la realitat és que va haver-hi més expectativa que realitat, més intrusisme que professionalització, més banalització, al cap i a la fi, que cultura.

Permeti-se’m la comparació simplista: no poden compartir gestió i espai un restaurant que aspira a Estrella Michelín amb una franquícia fast food, com no pot estar en la mateixa balança el Tirant que Spiderman. no cal -crec- posar exemples al·lusius a la música. L’oci i la cultura no són la mateixa cosa independentment de la seua coexistència i, com s’ha dit, del valor edificat sobre la quimera de l’apreciació personal.

El que dic no és amb menyspreu cap a manifestacions més superficials o destinades gairebé exclusivament al consum hedonista sense redempció i catarsi. Molt al contrari, opino que totes les tendències tenen el seu valor nutritiu en funció del context. Assenyalar-nos com a elitistes als qui defensem altres espais de la música d’evolució clàssica (m’agrada més aquesta definició) i el seu conseqüent d’avantguarda és no tenir voltat de conèixer-nos.

Quant costa una entrada d’un partit de futbol entre dos equips referencials? Quant una entrada d’un macro concert de l’últim talent show? Apostem si és més o menys cara que l’entrada a una òpera? Què seria, en definitiva, l’esdeveniment més elitista? Comparant els rols dels uns i els altres, seria el del músic professional el perfil més elitista? Diran que la cultura si no és per a tots no és cultura i és exactament el que defenso encara que ho formuli d’una altra manera: si no ens fa millors a tots, no és cultura.

Nogensmenys, tot el que s’ha dit no té cap valor sense una acció revolucionària per part del sector musical. Mai en la història hem pogut mostrar les nostres opinions de manera tan oberta i mai hem callat tant. Les estimulants converses de bar, passadissos i bambolines haurien de tenir vida en els mitjans de comunicació encara que només sigui perquè ningú pensi que estem conformes.

Diran que la cultura si no és per a tots no és cultura i és exactament el que defenso encara que ho formuli d’una altra manera: si no ens fa millors a tots, no és cultura.

El sector de la música -cal sempre fer auto crítica- és especialment vulnerable per la seua inclinació a ancorar conductes esperant que la repetició de processos comporti resultats diferents.I de les institucions actuals, només afegiria el que el Mestre de Vinaròs diria: toca tico toca ta!

Juan F. Ballesteros
músic i escriptor

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *