(en castellano, debajo)

Com pot deduir-se del meu nom i cognoms el meu llinatge no prové de l’Alt Empurdà, de la Ribera Baixa ni de la vila de Labritja. Nogensmenys, per una qüestió de coherència, respecte i fins i tot d’amor, si se’m permet, el català és la meua llengua vehicular, la meua llengua de lectura, d’escriptura, de pensament, obra i -a vegades- d’omissió, la llengua a través de la qual eduque al meu fill i la llengua amb la qual amo. 

Malgrat haver nascut en un lloc on la llengua, fins i tot sent la pròpia no és estimada, he desenvolupat contra vent i marea la meua condició de catalanoparlant sent assenyalat a parts iguals tant pels aborígens com pels forasters.

La meua família, va emigrar des de La Manxa al País Valencià buscant una vida millor, un lloc on veure néixer i créixer els seus fills i on crear nous vincles afectius. Mai va ser fàcil, ni tan sols ara a Eivissa on resideixo i on em recorden amb inquietant freqüència que no soc d’aquí encara que em comunico en la seua llengua. 

Aquesta opció no és considerada suficient per a una integració si bé a qualsevol persona d’un estat diferent se li aprecia l’esforç en l’ús d’una de les nostres llengües i -molt més si cap- si a més la converteix en vehicular. No obstant això, alguna cosa grinyola quan la suficiència ve donada únicament a través de la demostració administrativa. 

Com a director d’orquestra i cor, he treballat en països amb llengua anglesa, francesa, italiana, alemanya, sueca, … sense que una certificació o capacitació m’hagi estat requerida. Aquí, on visc i uso la llengua autòctona com a pròpia, no sempre puc accedir a determinades àrees laborals per no poder acreditar la llengua en la qual sento.

Hi haurà qui m’alineï en el deixant del pensament polític que no estima la llengua. Aquells per als qui la nostra llengua és menor, capritxosa i subsidiària del castellà. Qui pensi això de mi, òbviament, no em coneix. Senzillament, no és així.

Recentment he estat exclòs del procés de selecció per a ocupar la plaça de Director del Cor de l’Òpera del Teatre Principal de Palma de Mallorca. Òbviament, acceptar les bases porta acceptar la decisió al no aportar tota la documentació sol·licitada. No obstant això, m’atribueixo el dret a manifestar que la capacitació com a músic, com a director no hagués de veure’s menyspreada per no acreditar la llengua en la qual parlo, que és la requerida per al lloc. Poc importa la meva experiència en l’òpera, com a director de cor i orquestra, fins i tot de banda interna, com a pianista i repertorista, de productor, gestor i organitzador d’òpera. Res importa més que acreditar que la llengua en la qual parlo estigui sostinguda en un document.

Com a director d’orquestra i cor, he treballat en països amb llengua anglesa, francesa, italiana, alemanya, sueca, … sense que una certificació o capacitació m’hagi estat requerida

Que fal·laç resultaria si la pianista Martha Argerich, l’oboísta Albrecht Mayer, la cantant Waltraud Meier o el director d’orquestra Daniel Barenboim decidissin (la imaginació alberga tot tipus de quimèriques possibilitats per molt inimaginables que semblin) exercir la seua labor docent al nostre país. La nostra veritable idiosincràsia esdevé en què aquests grans homes i dones no podrien compartir els seus coneixements atès que no estan capacitats (és demencial si més no escriure-ho) per mancar d’una acreditació en algun dels idiomes de l’estat. 

No puc ser assenyalat com a sospitós de no defensar la llengua a tenor de l’elecció que he pres d’usar-la com a natural, pròpia i vehicular en la meua vida. Per tant, considero que l’emancipació, conservació, expansió i respecte cap a aquesta antiga i bella llengua no pot ser valorada en termes administratius. almenys, no únicament

Que fal·laç resultaria si la pianista Martha Argerich, el oboísta Albrecht Mayer, la cantant Waltraud Meier o el director d’orquestra Daniel Barenboim decidissin, ja que no podrien compartir els seus coneixements atès que no estan capacitats per mancar d’una acreditació en algun dels idiomes de l’estat.

Amb l’estigma de ser churro a València, mursiano a Eivissa i polaco en la resta de territoris, continuaré defensant amb el seu ús la llengua que amo, la llengua amb la qual ric i ploro, la llengua amb la qual estimo… encara que no pugui acreditar-ho administrativament.

Entenc i comparteixo la necessitat d’una discriminació positiva reparadora però no en un cas, la llengua, que no garanteix per se el seu ús. Podem afirmar que l’adquisició del requisit limgüistic garantitza l’ús continuat, al consum de literatura, cinema, música, … en català?

Espero que el candidat o candidata triat ho sigui per la seva vàlua, a més de pel seu certificat per a usar la llengua.

Juan F. Ballesteros
músic i escriptor

(castellano)

Como puede deducirse de mi nombre y apellidos mi linaje no proviene de l’Alt Empurdà, de la Ribera Baixa ni de la villa de Labritja. Sin embargo, por una cuestión de coherencia, respeto e incluso de amor, si se me permite, el catalán es mi lengua vehicular, mi lengua de lectura, de escritura, de pensamiento, obra y -a veces- de omisión, la lengua a través de la cual educo a mi hijo y la lengua con la que amo. 

A pesar de haber nacido en un lugar donde la lengua, incluso siendo la propia no es querida, he desarrollado contra viento y marea mi condición de catalanoparlante siendo señalado a partes iguales tanto por los aborígenes como por los forasteros.

Mi familia, emigró desde La Mancha al País Valencià buscando una vida mejor, un lugar donde ver nacer y crecer a sus hijos y donde crear nuevos vínculos afectivos. Nunca fue fácil, ni siquiera ahora en Ibiza donde resido y donde me recuerdan con inquietante frecuencia que no soy de aquí aunque me comunico en su lengua. 

Esta opción no es considerada suficiente para una integración si bien a cualquier persona de un estado diferente se le aprecia el esfuerzo en el uso de una de nuestras lenguas y -mucho más si cabe- si además la convierte al vehicular. Sin embargo, algo rechina cuando la suficiencia viene dada únicamente a través de la demostración administrativa. 

Como director de orquesta y coro, he trabajado en países con lengua inglesa, francesa, italiana, alemana, sueca, … sin que una certificación o capacitación me haya sido requerida. Aquí, donde vivo y uso la lengua autóctona como propia, no siempre puedo acceder a determinadas áreas laborales por no poder acreditar la lengua en la cual siento.

Habrá quien me alinee en la estela del pensamiento político que no ama la lengua. Aquellos para quienes nuestra lengua es menor, caprichosa y subsidiaria del castellano. Quien piense eso de mí, obviamente, no me conoce. Sencillamente, no es así.

Recientemente he sido excluido del proceso de selección para ocupar la plaza de Director del Cor de l’Òpera del Teatre Principal de Palma de Mallorca. Obviamente, aceptar las bases lleva consigo aceptar la decisión al no aportar toda la documentación solicitada. Sin embargo, me atribuyo el derecho a manifestar que la capacitación como músico, como director no tuviera que verse despreciada por no acreditar la lengua en la cual hablo, que es la requerida para el lugar. Poco importa mi experiencia en la ópera, como director de coro y orquesta, incluso de banda interna, como pianista y repertorista, de productor, gestor y organizador de ópera. Nada importa más que acreditar que la lengua en la cual hablo esté sostenida en un documento.

Como director de orquesta y coro, he trabajado en países con lengua inglesa, francesa, italiana, alemana, sueca, … sin que una certificación o capacitación me haya sido requerida.

Qué falaz resultaría si la pianista Martha Argerich, el oboísta Albrecht Mayer, la cantante Waltraud Meier o el director de orquesta Daniel Barenboim decidieran (la imaginación alberga todo tipo de quiméricas posibilidades por muy inimaginables que parezcan) ejercer su labor docente en nuestro país. Nuestra verdadera idiosincrasia acontece en que estos grandes hombres y mujeres no podrían compartir sus conocimientos dado que no están capacitados (es demencial hasta escribirlo) por carecer de una acreditación en alguno de los idiomas del estado. 

No puedo ser señalado como sospechoso de no defender la lengua a tenor de la elección que he tomado de usarla como natural, propia y vehicular en mi vida. Por lo tanto, considero que la emancipación, conservación, expansión y respeto hacia esta antigua y bella lengua no puede ser valorada en términos administrativos. Al menos, no únicamente.

Qué falaz resultaría si la pianista Martha Argerich, el oboísta Albrecht Mayer, la cantante Waltraud Meier o el director de orquesta Daniel Barenboim decidieran ejercer su labor docente en nuestro país ya que no no podrían compartir sus conocimientos dado que no están capacitados por carecer de una acreditación en alguno de los idiomas del estado.

Con el estigma de ser churro en València, mursiano en Ibiza y polaco en el resto de territorios, continuaré defendiendo con su uso la lengua que amo, la lengua con la cual rico y lloro, la lengua con la cual estimo… aunque no pueda acreditarlo administrativamente.

Entiendo y comparto la necesidad de una discriminación positiva reparadora pero no en un caso, la lengua, que no garantiza per se su uso. ¿Podemos afirmar que la adquisición del requisito predispone al uso continuado, al consumo de literatura, cine, música, … en catalán?

Espero que el candidato o candidata elegido lo sea por su valía, además de por su certificado para usar la lengua.

Juan F. Ballesteros
músico y escritor