Darrerament m’agrada referir-me a l’activitat coral com a cant compartit, malgrat que el terme cor te una connotació polisèmica molt especial a la nostra llengua. Cant compartit atès que posem en comú les emocions que esdevenen d’un acte tan subtil com el fet de cantar. En aquest contexte, hauria d’entendre’s que el món coral és un ecosistema corporatiu, unit i compromés amb solucions comunas. Nogensmenys, no és així.

L’associacionisme al món musical en general i molt particularment al coral ha fracasat. Ningú s’ha nodrit de cap tipus d’associació o federació. El ben comú ha estat tamisat pel particular dels membres de les diferents agrupacions que ostenten la bandera de la cura i salvaguarda dels problemes endèmics que històricament han transitat el nostre petit món sonor.

Què hem passat per alt com a col·lectiu perquè després de dues dècades d’activitat de la Federació de Cors de la Comunitat Valenciana no sols sigui prescindible sinó un obstacle per al desenvolupament del nostre teixit coral?
 Quant als directors i directores de cor, som un gremi que basculem entre la queixa abjecta i el desinterès profund. En el centre, on l’equilibri adquireix forma, hagués de trobar-se la clau mitjançant la proacció que comença amb la implicació, amb el risc, amb la responsabilitat. En cas contrari, qui s’oposa al creixement per passiva, és còmplice.

L’associacionisme al món musical en general i molt particularment al coral ha fracasat. Ningú s’ha nodrit de cap tipus d’associació o federació.

Com en totes les qüestions de la vida, ni tot és bo ni tot és dolent. Cal admetre que durant els últims anys FECOCOVA ha tingut l’encert de crear un cor excel·lent. Durant anys dirigit per Josep Gil-Tàrrega i actualment per Pau de Luis. El canvi, més enllà del poc tacte en la transició constata que el món de la direcció a la nostra terra és més ampli que el que delimiten els autoproclamats tòtems palmats pels seus dofins i que el necessari i saludable relleu ha obert noves esperances per a sortir de la cristal·lització adquirida.

Per tot això, és per a celebrar que hi hagi una proposta alternativa a la direcció d’una federació que s’ha limitat a la pauperització del teixit coral a través d’una dinàmica que no ha fomentat més enllà de gestionar subvencions a cors amb l’únic objectiu artístic, precisament, obtenir una subvenció. Sense oferir formació d’alt impacte als directors i directores per a una redundància en la millora dels cors que, socialment, són ens dissuasius per al públic. En fi, sense un altre encoratjament que una dinàmica coral de sopar de pa i porta i tramussos.

A tenor de les informacions que han sorgit després de les reunions publicades per l’alternativa a FECOCOVA, denota aquesta una falta a la transparència i a l’ètica més elementals de qualsevol associació que, com no pot ser d’una altra manera, s’hauria de plegar a la dinàmica associativa promulgada en els seus propis estatuts. L’obscurantisme només permet albirar una falta d’estètica i d’ètica, per no dir de legalitat.

FECOCOVA s’ha limitat a la pauperització del teixit coral a través d’una dinàmica que no ha fomentat més enllà de gestionar subvencions a cors amb l’únic objectiu artístic, precisament, obtenir una subvenció, sense un altre encoratjament que una dinàmica coral de sopar de pa i porta i tramusos.

El món coral valencià té un repte. Exigir transparencia a l’alternativa a la presidència  encapçalada per José Ramón Peinado i acompanyada d’un solvent equip, per a no caure en el neguit que ha produït la – esperem- presidència sortint.

Però sobretot, els directors i directores, tenim una responsabilitat si volem que el nostre hàbitat de cant compartit tingui credibilitat, dignitat i -posats a demanar- més qualitat. En paraules del gran poeta Miquel Martí i Pol „El poble és el conjunt del nostre esforç/i de la nostra veu/i de la nostra petita mort“.

Juan F. Ballesteros
director de cor

Nuestro pequeño mundo coral

Últimamente me gusta referirme a la actividad coral como canto compartido, a pesar de que el término coro te una connotación polisémica muy especial en nuestra lengua. Canto compartido dado que ponemos en común las emociones que acontecen de un acto tan sutil como el hecho de cantar. En este contexto, tendría que entenderse que el mundo coral es un ecosistema corporativo, unido y comprometido con soluciones comunes. Sin embargo, no es así.

El asociacionismo en el mundo musical en general y muy particularmente al coral ha fracasado. Nadie se ha nutrido de ningún tipo de asociación o federación. El muy común ha sido tamizado por el particular de los miembros de las diferentes agrupaciones que ostentan la bandera de la cuidado y salvaguardia de los problemas endémicos que históricamente han transitado nuestro pequeño mundo sonoro.

¿Qué hemos pasado por alto como colectivo para que después de dos décadas de actividad de la Federación de Coros de la Comunidad Valenciana no solo sea prescindible sino un obstáculo para el desarrollo de nuestro tejido coral?
 En cuanto a los directores y directoras de coro, somos un gremio que basculamos entre la queja abyecta y el desinterés profundo. En el centro, donde el equilibrio adquiere forma, tendría que encontrarse la clave mediante la proacción que empieza con la implicación, con el riesgo, con la responsabilidad. En caso contrario, quien se opone al crecimiento por pasiva, es cómplice.

Cómo en todas las cuestiones de la vida, ni todo es bueno ni todo es malo. Hay que admitir que durante los últimos años FECOCOVA ha tenido el acierto de crear un coro excelente. Durante años dirigido por Josep Gil-Tàrrega y actualmente por Paz de Luis. El cambio, más allá del poco tacto en la transición constata que el mundo de la dirección en nuestra tierra es más amplio que el que delimiten los autoproclamados tótems palmeados por sus delfines y que el necesario y saludable relevo ha abierto nuevas esperanzas para salir de la cristalización adquirida.

Por todo esto, es para celebrar que haya una propuesta alternativa en la dirección de una federación que se ha limitado a la pauperización del tejido coral a través de una dinámica que no ha fomentado más allá de gestionar subvenciones a coros con el único objetivo artístico, precisamente, obtener una subvención. Sin ofrecer formación de alto impacto a los directores y directoras para una redundancia en la mejora de los coros que, socialmente, son entes disuasorios para el público. En fin, sin otro ánimo que una dinámica coral de cena de sobaquillo y altramuces.

A tenor de las informaciones que han surgido después de las reuniones publicadas por la alternativa a FECOCOVA, denota esta una falta a la transparencia y a la ética más elementales de cualquier asociación que, como no puede ser de otro modo, se tendría que plegar a la dinámica asociativa promulgada en sus propios estatutos. El oscurantismo solo permite divisar una falta de estética y de ética, por no decir de legalidad.

El mundo coral valenciano tiene un reto. Exigir transparencia a la alternativa a la presidencia  encabezada por José Ramón Peinado y acompañada de un solvente equipo, para no caer en la desazón que ha producido la – esperemos- presidencia saliente.

Pero sobre todo, los directores y directoras, tenemos una responsabilidad si queremos que nuestro hábitat de canto compartido tenga credibilidad, dignidad y -ademanes a pedir- más calidad. En palabras del gran poeta Miquel Martí i Pol „El pueblo es el conjunto de nuestro esfuerzo/y de nuestra voz/y de nuestra pequeña muerte“.

Juan F. Ballesteros
director de coro